NO EM RATLLIS

Al marxar-me de la cuina em va mirar amb una cara estranya.

Jo vaig anar directa a la meva habitació, ella em va seguir.

-Vina a la cuina! Va dir ma mare, amb una to d’estar preocupada, quan va entrar a l’habitació.

-No em ratllis, ja sóc prou gran per decidir per mi mateixa. Vaig respondre.

Ella em va mirar amb cara de pena i va tancar la porta.

Un parell de minuts després va sonar el telèfon. Jo no em vaig moure del llit era la meva amiga Maria. Al sentir això hem vaig aixecar corrents i vaig anar a l' habitació de ma germana, ja que no volia trobar a ningú per la casa. Al agafar-lo la meva cara va canviar de cop, fins que ella també va tornar amb tema:

-Ja ho sé, ho sento molt...

- Tu també em parlaràs d’això?

-Jo només vull que sàpigues que estic aquí per tot, i que sempre estarà amb tu, si penses amb ell, perquè ell no li agradaria que l’oblidessis, el que li ha passat és terrible...

- Ha mort, ho pots dir sense por.- vaig interrompre-la sense por i de cop vaig penjar el telèfon.

A continuació, vaig pensar en el que m’havia dit, tenia tota la raó.